DFV de l'assignatura Història d'Amèrica

Loading...

viernes, 17 de mayo de 2013

Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat.


Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat. Ha mort en la presó, que és el lloc on haurien d'haver mort i on haurien de morir tos els que han sigut i són de la seua mateixa pasta. No importa si uns diuen ser valedors de la civilització cristiana occidental, o si altres es presenten com a paladins de l'esquerra hiper revolucionària. Quan matxaquen, quan persegueixen, quan empresonen, quan desapareixen, quan obliguen a exiliar-se als opositors, inclús als simples discrepants, la distància entre dreta i esquerra es difumina, es perd,... desapareix. 

Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina. 

Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat.

Ha mort un canalla. Un ser humà d'ínfima qualitat. Ha mort en la presó, que és el lloc on haurien d'haver mort i on haurien de morir tos els que han sigut i són de la seua mateixa pasta. No importa si uns diuen ser valedors de la civilització cristiana occidental, o si altres es presenten com a paladins de l'esquerra hiper revolucionària. Quan matxaquen, quan persegueixen, quan empresonen, quan desapareixen, quan obliguen a exiliar-se als opositors, inclús als simples discrepants, la distància entre dreta i esquerra es difumina, es perd,... desapareix. 

Adjunte un vídeo de poc més d'un minut que és una de les perles del cinisme universal, de l'evidència del menyspreu més absolut pel ser humà . És la resposta del general que avui és ja cadàver quan va ser preguntat pels desapareguts al seu país, l'Argentina. 

miércoles, 15 de mayo de 2013

Guatemala, ara i abans, l'horror invisible.

Un tribunal penal de Guatemala va condemnar divendres 10 de maig a l’exdictador José Efraín Ríos Montt a 80 anys de presó −50 per genocidi i a altres 30 per crims contra la Humanitat− per les accions perpetrades per l'Exèrcit sota el seu comandament en contra del grup ètnic ixil entre 1982 i 1983. Ríos Montt, de 86 anys, ha estat traslladat a presó preventiva, tot i que ha anunciat que presentarà recurs contra el veredicte. 

Al remat, el sanguinari dictador ha estat condemnat només per una part quantitativament molt menor dels crims que es van cometre al seu país en la segona meitat del segle XX. I és que les xifres de l’horror guatemaltec són esgarrifadores, tant i més si les posem en relació amb la població efectiva del país. 
I és que l'horror guatemaltec és més terrible encara perquè ha estat pràcticament invisible per a l'opinió pública internacional. Un desconeixement que té a veure amb un racisme implícit ha fet que les víctimes del genocidi dels indígenes d'aquell país haja estat quasi absent -o amb escasa presència- als mitjans de comunicació mundial. Quasi invisible.

Segons Amnistia Internacional el concepte desaparegut va fer la seua entrada al vocabulari dels drets humans a Guatemala en 1966, −contràriament a una idea molt extesa de que va ser a l’Argentina, deu anys després− quan el govern va començar, en secret, a desfer-se de l'oposició política. Des d'allí es va estendre a la resta del continent. 

La Comissió Interamericana de Drets Humans de l'Organització d'Estats Americans (OEA), va definir la desaparició forçada de persones en el seu informe de 1986-1987 com la detenció d'una persona per agents de l'Estat o amb el permís d'aquest, sense ordre d'una autoritat competent, i en la qual la seua detenció és oficialment negada sense que es facilite informació sobre la destinació o el parador del detingut. 

El cas de Guatemala és particularment horrorós. És un país en el qual malgrat l'acord assolit en 1994 entre el govern i la guerrilla armada opositora per a crear una Comissió per a l'Esclariment Històric (CEH), les violacions dels drets humans seguien produint-se a un ritme similar al d'anys arrere, segons denunciava Amnistia Internacional anys més tard. No obstant això, la CEH va fer públic el seu informe en 1999, i en ell va estimar una xifra de morts i desapareguts entre 1962 i 1996 que superava les 200.000 persones. D'elles, la CEH va documentar exactament 42.275 víctimes (homes, dones i xiquets), de les quals el 83 per cent n’eren maies i el 17 per cent ladinos. Encara que no es tracta d'establir comparances quantitatives entre l'horror guatemaltec i el d'altres repúbliques americanes, és necessari tindre en compte que estem parlant d'un país amb una població que tot just superava els deu milions de persones. 

Segons la Comissió de la CEH, durant el període de l'enfrontament armat entre l'exèrcit i la guerrilla, la noció d'enemic intern, intrínseca a la Doctrina de Seguretat Nacional, es va tornar cada vegada més flexible i oberta per a l'Estat. Va quedar establert que les forces de seguretat i els grups paramilitars afins van ser responsables del 93 per cent de les violacions documentades, incloent el 92 per cent de les execucions arbitràries i el 91 per cent de les desaparicions. 

En l'Informe es reconeix que l'assumpció per l'Estat guatemaltec d'una realitat de guerra interna no va ser simplement un efecte procedent de la història nacional, sinó que el desenvolupament de la Doctrina de Seguretat Nacional en el país va ser l'efecte de l'estratègia anti soviètica dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. En Guatemala les forces armades van assumir primer una orientació anti reformista, després anti democràtica i, finalment, contrainsurgent convertida aviat en criminal. La Doctrina de Seguretat Nacional va trobar terreny fèrtil a Guatemala, amb un anticomunisme arrelat en el país des dels anys trenta del segle XX, quan es van posar els fonaments d'una aferrisada defensa de la religió, de les tradicions i els valors conservadors suposadament amenaçats per l'expansió mundial del comunisme ateu. 

Durant els anys cinquanta, aquell posicionament polític va ser recolzat amb entusiasme per l'alta jerarquia de l'Església Catòlica, el que va conduir a qualificar de comunista a qualsevol, -persona o grup−, contrari al seu discurs, contribuint a dividir i a confondre encara més a la societat guatemalteca. Finalment, l'Informe de la CEH va concloure que a Guatemala es van cometre crims com el segrest i assassinat de tot tipus d'activistes polítics, estudiantils, sindicalistes o defensors dels drets humans, tots ells catalogats com subversius; la desaparició forçada de dirigents polítics i socials i de camperols pobres, i l'aplicació sistemàtica de la tortura.

La jurista valenciana Almudena Bernabeu, −qui ha coordinat l’equip legal internacional que ha aconseguit la sentència contra Ríos Montt− recorda ara que l'actual cas del genocidi guatemaltec duu més d'una dècada en procés. Segons explica, en 1999 la Fundació Rigoberta Menchú Tum (FRMT) va presentar una querella criminal davant l'Audiència Nacional espanyola contra l'expresident Efraín Ríos Montt i altres alts oficials de l’exèrcit acusant-los de terrorisme, genocidi i tortures. El cas va ser presentat seguint el model de les causes obertes contra la Junta Argentina i contra Augusto Pinochet, en sintonia amb el principi de justícia universal que aleshores era indiscutible [i no com ara, que el vent judicial ha canviat prou a Espanya]. La querella es va interposar –explica Bernabeu− "amb l'esperança que les víctimes obtingueren una mica de la justícia que l'informe de la CEH emprenia però no assegurava”.

El judici que ara hafinalitzat va començar el 19 de març. Van declarar 98 testimonis. Entre els presentats per la fiscalia, 54 van denunciar la reiterada tendència dels militars a cremar les collites i apropiar-se dels animals domèstics de les poblacions que ocupaven, sense més objectiu que matar de fam a una població que era considerada suport i recolzament de la guerrilla, dins de la tenebrosa teoria de la seguretat nacional patrocinada per Washington. Amb tot, els testimoniatges més aterridors van ser els presentats per 16 dones víctimes de violacions massives i reiterades per part de la tropa, amb agreujants de crueltat com que els actes foren executats davant dels seus marits, fills menuts i en alguns casos davant la comunitat sencera, com advertiment del que podria ocórrer-los als camperols que decidiren col·laborar amb la guerrilla. 

Com ha escrit Prudencio García recentment, “el veure avui al cap suprem dels qui van cometre tals actes sota el seu comandament, vestit ara de civil, assegut davant els jutges i fiscals, i sobretot, davant les famílies dels qui van ser mutilats, violats, torturats fins a la mort en les formes més cruels imaginables, i atropellats en tots els graus possibles de la criminalitat més inhumana, aqueixa compareixença del genocida davant la justícia, aqueixa simple imatge actual, ens fa sentir-nos partícips d'una humanitat una mica més digna, menys canallesca, més solidària i una mica menys podrida de l'habitual”.

La sentencia contra Ríos Montt és, efectivament, una noticia com per a celebrar-la; però la victoria jurídica innegable no ens ha de fer oblidar que la violencia extrema no ha desaparegut de Guatemala. No obstant, continua sent un horror invisible, o quasi invisible. 

En 2011 van ser assassinades 705 dones a Guatemala, on la majoria de les víctimes tenien edats entre 14 i 22 anys i vivien en les àrees més pobres del país. Nadine Gasman, directora de la Campanya Uneix-te per a posar fi a la violència contra les dones, depenent del Secretari General de Nacions Unides, ha ressaltat que a l'extrema violència de gènere cal sumar la impunitat quasi total que envolta els criminals. En els últims anys, els casos d'assassinats de dones en aquest país centre americà han començat a cridar l'atenció internacional: “Mortes amb desenes de ganivetades, víctimes amb cossos desmembrats, és una ferotgia atroç contra les dones”, va denunciar l'ONU l'any passat. Segons Alba Trejo, −avui víctima de la violència contra la qual lluitava fins al punt de dimitir com Comissionada nacional senzillamentper por per la seua vida−, “de cada deu dones, cinc declaren haver patit algun tipus de violència física alguna vegada en la seua vida”.

La Doctrina de Seguretat Nacional ja no és vigent, però la violència explícita continua sent una plaga bíblica a Guatemala i a d’altres països de la zona. Una dada que horroritza: els països de l’àrea Amèrica Llatina-Carib concentren la quarta part dels feminicidis que es cometen al món. Per què?